Jordi Finestres.
Nascut a Manresa
(1974), fa molts anys que viu i treballa a Barcelona. Periodista i autor de
diversos llibres sobre història, periodisme i esports. Amant de l’escriptura i
la comunicació, dues pràctiques que connoten democràcia i llibertat. Pensa que
si el Barça és més que un club, Catalunya també podria ser més que un estat. http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2266/independencia/rendicio
Independència o rendició
Oportunitat
històrica. Dimarts,
a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al
president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la
independència. I afegia que l’actual president del país està davant una
oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas
podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més
decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un
escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat
el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades,
molts anhels acumulats en segles.
Pau
Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet
que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que
encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys
de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que
Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions
contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges
acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social
sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació
dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de
l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya
està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic,
federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol
arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la
disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a
dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
Pau
Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet
que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que
encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys
de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que
Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions
contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges
acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social
sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació
dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de
l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya
està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic,
federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol
arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la
disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a
dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
