.

Jordi Finestres. 

Nascut a Manresa (1974), fa molts anys que viu i treballa a Barcelona. Periodista i autor de diversos llibres sobre història, periodisme i esports. Amant de l’escriptura i la comunicació, dues pràctiques que connoten democràcia i llibertat. Pensa que si el Barça és més que un club, Catalunya també podria ser més que un estat.  http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2266/independencia/rendicio

                    Independència o rendició

Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.

Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.

Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.